Quins són els tipus comuns de bugies?

Segons el poder calorífic, hi ha tipus fred i tipus calent; segons el material de l'elèctrode, hi ha aliatge de níquel, aliatge de plata, aliatge de platí, etc.; si és més professional, els tipus de bugies són generalment els següents:
1. Bugia de tipus quasi: la faldilla aïllant està lleugerament retraïda a la cara final de la carcassa, i l'elèctrode lateral es troba fora de la cara final de la carcassa. És el tipus més utilitzat [5].
2. Bugia amb vora sobresortint: la faldilla aïllant és més llarga i sobresurt més enllà de la cara final de la carcassa. Té els avantatges d'una gran absorció de calor i una bona capacitat antiincrustante, i es pot refredar directament per l'aire d'entrada per reduir la temperatura, de manera que no és fàcil provocar foc calent, de manera que té un ampli rang d'adaptabilitat tèrmica [5] .
3. Bugia tipus elèctrode: El seu elèctrode és molt prim, caracteritzat per espurnes fortes i bona capacitat d'encesa. Pot garantir que el motor arrenqui de manera ràpida i fiable fins i tot en èpoques de fred intens. Té una àmplia gamma tèrmica i pot satisfer una varietat de propòsits [5].
4. Bujía de tipus seient: la seva carcassa i la rosca del cargol tenen una forma afilada, de manera que pot mantenir un bon segellat sense una junta, reduint així la mida de la bugia, que és més beneficiosa per al disseny del motor [5] ].
5. Bugia de tipus polar: generalment hi ha dos o més elèctrodes laterals. L'avantatge és l'encesa fiable i la bretxa no s'ha d'ajustar amb freqüència. Per tant, s'utilitza sovint en alguns motors de gasolina on l'elèctrode és fàcil d'ablar i l'espai de la bugia no es pot ajustar amb freqüència [5].
6. Bugia de superfície: és a dir, tipus de buit superficial. És el tipus de bugia més fred. L'espai entre l'elèctrode central i la cara de l'extrem de la carcassa és concèntric [5].
7. Bugies estàndard i sortints
La bugia estàndard és una bugia d'elèctrode d'un sol costat amb l'extrem de la faldilla de l'aïllant lleugerament més baix que la cara de l'extrem roscat de la carcassa. Adopta l'estructura d'extrem de tret tradicional més utilitzada en motors de vàlvules laterals. Per distingir-lo del "tipus sobresortint" que va aparèixer més tard, aquesta estructura s'anomena "tipus estàndard" [6].
Les bugies que sobresurten es van dissenyar originalment per a motors de vàlvules aèries. La seva faldilla aïllant sobresurt de la cara extrem roscada de la carcassa i s'estén a la cambra de combustió. Absorbeix més calor a la mescla en combustió, i té una temperatura de funcionament més alta a velocitat de repòs per evitar la contaminació; a alta velocitat, a causa de la posició superior de la vàlvula, el flux d'aire inhalat es dirigeix ​​a la faldilla de l'aïllant, refredant-lo, de manera que la temperatura màxima no augmenta. A més, el rang tèrmic és més gran. Les bugies que sobresurten no són adequades per a motors de vàlvules laterals a causa de les moltes voltes del conducte d'admissió i el flux d'aire té poc efecte en la refrigeració de la faldilla aïllant [6].
8. Bujies d'un pol d'un sol costat i de diversos pols
La bugia tradicional d'elèctrode d'un sol costat té un defecte evident, és a dir, l'elèctrode lateral cobreix l'elèctrode central. Quan es produeix una descàrrega d'alta tensió entre els dos pols, la barreja a l'espurna absorbirà la calor de l'espurna i s'activarà per ionització per formar un "nucli de foc". El lloc on es forma el nucli de foc és generalment a prop de l'elèctrode lateral, i la calor serà absorbida més per l'elèctrode lateral, és a dir, l'"efecte de supressió de flama" de l'elèctrode, que redueix l'energia de l'espurna i el rendiment del flashover. [6].
Per tant, a la dècada de 1920 van aparèixer les bugies de tres pols. En comparació amb el pal d'un sol costat, l'espurna del pol multilateral es compon de les seccions transversals de múltiples elèctrodes laterals (perforats en forats circulars) i la superfície cilíndrica de l'elèctrode central. Aquest buit d'espurna al costat de l'altre elimina el problema dels elèctrodes laterals que cobreixen l'elèctrode central. El desavantatge és que augmenta l'"accessibilitat" de l'espurna. L'energia de l'espurna és més gran i és més fàcil penetrar profundament al cilindre, la qual cosa ajuda a millorar les condicions de combustió de la mescla i reduir les emissions d'escapament. Atès que els pols multilaterals proporcionen múltiples canals d'espurna, la vida útil s'allarga i la fiabilitat de l'encesa es millora. Cal assenyalar aquí que només un canal pot parpellejar en el moment de la descàrrega, i és impossible que diversos pols laterals parplessin al mateix temps. La fotografia d'alta velocitat del procés de descàrrega ho demostra [6].
Les lletres del sufix (lletres després del poder calorífic) D, J i Q en els models de bugies domèstiques representen pols de doble cara, pols de tres cares i pols de quatre cares respectivament [6].
9. Bujies d'elèctrodes d'aliatge a base de níquel i nucli de coure
Els requisits més bàsics dels elèctrodes que s'estenen a la cambra de combustió són la resistència a l'ablació (corrosió elèctrica i química) i una bona conductivitat tèrmica. Amb el desenvolupament de la ciència dels materials i la tecnologia de processos, els materials d'elèctrodes han experimentat l'evolució del ferro, el níquel, els aliatges a base de níquel, els materials compostos de níquel-coure i els metalls preciosos. Els aliatges més utilitzats avui en dia són els aliatges a base de níquel. En general, els metalls purs tenen una millor conductivitat tèrmica que els aliatges, però els metalls purs (com el níquel) són més sensibles a la corrosió química dels gasos de combustió i als dipòsits sòlids que formen que els aliatges. Per tant, el material de l'elèctrode utilitza una base de níquel amb elements com ara crom, manganès i silici afegits. El crom millora la resistència a la corrosió elèctrica, i el manganès i el silici milloren la resistència a la corrosió química, especialment la resistència a la corrosió als òxids de sofre nocius [6].
10. Bujies ordinàries i de resistència
Com a generador de descàrrega d'espurna, la bugia és una font d'interferència de radiació electromagnètica contínua de banda ampla. Per tal de suprimir la forta interferència als camps de ràdio causats per la radiació electromagnètica causada pel flashover, protegir les comunicacions de ràdio i evitar el mal funcionament dels dispositius electrònics muntats en vehicles, països d'arreu del món han accelerat el desenvolupament de bugies resistives des dels anys 60. El nostre país també ha emès una sèrie d'estàndards nacionals de compatibilitat electromagnètica obligatòria, que imposen restriccions estrictes a les característiques d'interferència de ràdio dels dispositius de vehicles impulsats per motors d'encesa de bujies. Per tant, la demanda de bugies resistives també ha augmentat molt. No hi ha una gran diferència d'estructura entre la bugia de tipus de resistència i el tipus normal. És només que el segellador conductor de l'aïllant es canvia per un segellador de resistència.